Comentar un text té com finalitat explicar què és el que l'autor diu, com ho diu, justificant per quin ho diu així, i quina impressió produïx.

Un text literari (ja es tracti d'una obra completa —novel·la, conte, comèdia, poema...— o d'un fragment de la mateixa) és una unitat de comunicació amb la finalitat de produir bellesa, entenent per bell tot allò que produïx un plaer espiritual. És, a més, desinteressat, perquè no satisfà més curiositat que la de la contemplació (lectura); en això es diferencia de l'útil o interessat, que ens serveix per a una fi pràctica [1] .

Com unitat de comunicació literària, no podem dissociar el contingut (el que s'expressa) de la forma (com s'expressa). Contingut i forma no es donen del tot per separat ni en la ment de l'artista ni en la del lector; apareixen des del principi indissolublement units, de tal manera que els assumptes, personatges, imatges... són fruit d'una progressiva conformació. No podem, doncs, desglossar dos aspectes —contingut i forma— en el nostre comentari: la forma determina el contingut i viceversa.

Sabem que no existeix —no pot existir— un mètode o model únic. Els resultats d'un comentari de text dependran en certa mesura de l'agudesa, coneixements i aptitud del comentarista. A més, pot haver comentaris en els quals predomini l'enfocament gramatical, el sociològic, l'ideològic, l'estilístic... Però si és possible seguir un ordre i partir d'uns principis fonamentals per a aplicar a qualsevol text literari... o, almenys, a la majoria d'ells

Lázaro Carreter i Corretja Calderón [2] assenyalen dos riscos per al qual comenta un text literari: la paráfrasis i el prendre el text com pretext. Fer una paráfrasis suposa limitar-se a explicar el que diu el text amb altres paraules amb la finalitat d'emplenar fulles amb text escrit —és a dir, el que l'estudiant crida “enrotllar-se”—. El comentari no ha de convertir-se tampoc en un pretext per a demostrar uns coneixements que es tenen, però que no són útils per a explicar el text. Vegem diversos exemples:

   El text no ha de servir com pretext per a explicar detalladament la vida i obra del seu autor. De la biografia, a part d'algunes notes generals, només ens interessarà algun o algunes dades específiques, que determinin el text. Així, al comentar l'Ègloga I de Garcilaso, podem fer referència al seu amor per Isabel Freyre, que sembla ser determinant per al tema. No obstant això, si comentem la Cançó V (Ad florem Gnidi), la referència a la seva experiència amorosa amb la dama portuguesa no resultarà pertinent.

  El comentari mètric no té per quin ser una explicació tècnica de l'estrofa, assenyalant tots els casos de sinalefa, la posició dels accents... si aquests elements no són determinants per a explicar altres aspectes del contingut. Bastarà amb una explicació general de l'estrofa utilitzada, assenyalant les seves qualitats rítmiques —si són rellevants—, indicant, si és possible, l'origen de la mateixa i el motiu de la seva elecció per part de l'autor.

   Igual succeïx amb l'anàlisi de la forma. Sobra dir, per exemple: “en el vers 6 hi ha una metàfora: cabells d'or. La metàfora és un tropo que consisteix en la identificació d'un terme real amb altre terme imaginari, basant tal identificació en una relació de semblança. Els tipus de metàfores són:...”. L'anàlisi dels elements formals —per exemple, les cridades figures literàries— sempre estarà en funció d'explicar el contingut del terme i la sensació que produïx en el lector, i en relació, a més, amb la intenció de l'autor.

Repetim que el comentari no és l'exposició de continguts teòrics.

Advertirem d'altre perill molt freqüent. El comentari no pot convertir-se simplement en un inventari de figures literàries, en una tirallonga de metàfores, epítets, al·literacions... Només han de tenir-se en compte aquells aspectes estilístics que ens ajudin a explicar el text, atenent sempre a la justificació del seu ús i a la impressió que produïxen.

Finalment, una consideració necessària: la facilitat en el comentari només s'aconsegueix mitjançant la reflexió i la pràctica. L'atenció a l'explicació de classe, les intervencions dels nostres companys, el possible debat o la simple discussió d'una opinió, han de ser tinguts molt en compte i, gairebé sempre, han de ser anotats. El mètode que proposem només pretén ser una ajuda en aquest camí, un esquema que li doni a l'alumne un primer “sistema”, de manera que el comentarista no es quedi solament davant el text, sense saber què és el que ha de fer a cada moment.